Competicions amateurs de CrossFit, què es fomenta?

L’entrada d’avui està dedicada a una reflexió personal que m’agradaria compartir sobre les competicions de CrossFit o CrossTraining (com es fan dir) que es realitzen, en general, els caps de setmana durant gran part de l’any a Espanya i a altres països; tant aquelles on t’has de classificar per a participar-hi, com aquelles obertes a tot el públic.

El motiu d’aquest escrit no és altre que el de convidar a reflexionar sobre els estàndards mínims que es demanen en algunes d’aquestes competicions i la cultura que es fomenta per part de la branca competitiva de CrossFit.

Desde fa ja uns mesos, les competicions de CrossFit s’han extés i el seu número ha augmentat exponencialment. La majoria d’elles són amateurs però, clarament, les persones encarregades de l’organització i sobretot de la programació d’aquestes competicions no és conscient que els i les participants són de fet, atletes amateurs. Si no ho fòssin, estarien entrenant pels CrossFit Games i participarien als Sanctionals o competicions similars.

Per començar m’agradaria recalcar la absurdesa màxima de crear una categoria més enllà del Rx. Entenc el motiu pel qual s’ha creat, que és que les persones en general es pensen que perquè poden moure el pes prescrit a Rx i fer els moviments prescrits a Rx, això els converteix en Rx, i desde els Boxes oficials de CrossFit es faria un favor enorme a aquestes persones i als seus egos, explicant-los-hi que això no és així. Ser Rx és acabar tots els WODs en Rx dins del temps estimat d’un Rx, és ficar totes les repeticions que s’esperen d’aquest nivell dins del temps que toqui; és moure’s amb virtuositat a la barra i a les anelles i tenir una tècnica envejable amb la barbell. Tot el que no sigui això, no és Rx.

Si llegir això molesta, deixeu de queixar-vos i entreneu, però entreneu bé. Busqueu un bon/a coach i demaneu-los-hi que us expliquin on us equivoqueu, com podeu millorar les vostres debilitats, però sobretot, abans de tot això, deixeu l’ego a casa. Com diu el títol d’un dels llibres de Ryan Holiday, l’ego és l’enemic.

Tornant ara a les competicions i la seva programació, les categories no s’haurien d’adaptar a les persones per a consolar-les i/o fer-los-hi creure que pretanyen a una en concret quan no és així. La categoria a la que cadascú es troba no reflexa la seva valia com a persona, només reflexa la seva capacitat física del moment, per tant, no hi hauria d’haver absolutament cap problema o sentiment de vergonya en pertànyer a qualsevol de les 3 “categories” que CrossFit ja va definir fa molts anys: beginner, intermediate i Rx.

Afegir respecte a les categories que, si a una competició s’apunta molta gent a “escalat”, “rookie” o categoria similar inferior a Rx, els organitzadors/es s’haurien de plantejar si la gent està mentint o si realment aquestes persones pertanyen a les categories que diuen pertànyer. Rx hauria de ser la categoria on menys persones participèssin, i no al revés; així doncs, canviar a persones que saben que no són Rx a Rx perquè es considera que “falta” gent a Rx i es pensa que aquestes persones “no ho faràn tant malament” i/o hi ha masses persones a “escalat”, no és problema dels atletes, és problema dels/les organitzadors/res que no són conscients del nivell general que hi ha en aquest esport, el CrossFit.

Moltes competicions tenen classificatoris online a través dels quals hauria de ser molt fàcil veure si les persones menteixen o no. Clarament, hi haurà persones despreciables que enbrutaràn aquest esport fent menys als classificatoris del que realment poden i després guanyaràn participant a una categoria inferior a la seva. La solució a aquesta situació és ben sencilla: no deixar-los/les participar a cap més competició durant uns anys, ni com a equip ni com a individual. Si necessites mentir per poder entrar a una categoria inferior a la teva perquè a la que et correspon ja saps que algú et guanyarà, fes el favor d’entrenar i esforçar-te més i deixa de posar-te enmig del camí de les persones treballadores i compromeses amb els seus entrenaments.

A continuació m’agradaria parlar dels WODs que es programen en algunes d’aquestes competicions. Començaré dient que, cap competició que no siguin els CrossFit Games pot aspirar a ser els CrossFit Games. M’explico. L’equip de profesionals que hi ha darrere dels CrossFit Games només és allà. Els medis els tenen allà i els millors del món van allà. Per tant, fer una competició AMATEUR amb pesos i volum de Games és absolutament absurd i una bojeria. Si les persones que competeixen en aquestes petites competicions tinguèssin el nivell de Games, serien als Games i/o fent els classificatoris corresponents. No hi ha gaires atletes de Games que decideixin competir en competicions amateur habitualment.

Així doncs, què s’està dient i fomentant quan els pesos i el volum de feina que es tria demanar-los-hi als i les atletes va més enllà dels estàndards Rx i Scaled de l’Open de CrossFit? S’està dient que la competició en qüestió no és amateur.

Evidentment hi haurà molts moviments i proves que no surten a l’Open de CrossFit i que es poden realitzar en aquestes competicions (p.e. nedar i/o carregar sacs) i si un/a sap programar, hauria de saber fer-ho per a una competició amateur. Si no és així, la cultura que es fomenta desde la branca del competitiva del CrossFit és la de treballar molt però malament per a aconseguir objectius a curt plaç que a llarg plaç només faràn mal, a tothom. S’infla l’ego de les persones fent-los-hi creure que el seu nivell és més alt del que realment és i com al final se’ls aplaudeix i vanaglòria, independentment de si han fet trampes o les han intentat fer, de si la tècnica en els seus moviments és suficientment bona per a ser un exemple per a la resta, en definitiva, independentment de si tenen ètica a l’hora de competir i entrenar, certes actituts i maneres de programar no canviaràn, i s’han de fer canvis.

Suposar que els cossos de les persones que no tenen nivell de Games podràn aguantar un WOD rere l’altre amb pesos, distàncies i moviments de Games, és un error. Es poden programar competicions difícils i dures i alhora divertides on les persones siguin posades a prova i disfrutin del repte, però en el moment que una competicó amateur es converteix en un “patiment” i en una exposició constant a la lesió, deixa de tenir sentit.

Quan es toleren les trampes, quan es donen per bones repeticions que no ho són, quan no es supervisa com cal, quan no es penalitza a qui correspon; quan els/les jutges no estàn titulats/des (per molt bona voluntat d’ajudar que tinguin), la competició està sobrepassant als organitzadors i, o els falta personal i/o financiació, o no estàn capacitats/des per a realitzar una tasca d’aquestes dimensions. I agefiré, pitjor, els és igual la imatge que donen d’aquest esport.

No passa absolutament res si una competició que s’organitza per primera, segona o tercera vegada és petita i hi participa “poca” gent, de fet, és un gran lloc per a començar i aprendre de petits errors que es podràn arreglar durant la competició perquè no s’ha volgut abarcar més del que s’és capaç de gestionar.

En canvi, sembla que tot s’ha tornat un aviam qui la fa més gran, més difícil, amb més pes, més dura. El que realment ocorre és una lluita d’egos, i és patètic.

Evidentment, aquesta és la meva opinió i no m’estic referint a totes les competicions amateurs que s’organitzen, doncs n’hi ha que estàn molt ben programades, categoritzades i organitzades i es veu realment tota la feina, hores, proves i esforç que hi ha darrere, que no és poc.

Us animo a fer una mica d’autocrítica als organitzadors/es i programadors/res, a deixar una mica (molt) l’ego a un costat i a pensar realment en les persones que volen participar a la competició i en els seus nivells reals, i a partir d’aquí, començar a organitzar-ho tot.

Si no anem tots plegats amb compte, al final, les persones es deixaràn d’apuntar a competir perquè ja no disfrutaràn d’aquest magnífic esport i és possible que a la llarga, deixin d’anar als seus Boxes corresponents perquè el que se’ls ha fomentat en ells és únicament esgotar-se físicament sense aprendre res pel camí i sense parar atenció a les conseqüències de voler còrrer molt per a aconseguir resultats ràpids.

No hi ha dreceres cap als resultats, només feina dura; i l’acceptació que no totes les persones que ho intentin podràn arribar a competir a alts nivells és una cosa que s’ha de tenir en compte. Marqueu-vos objectius assequibles, un rere l’altre, i segur que arribareu més lluny del que us podeu arribar a imaginar.

Aprofito per a felicitar a totes aquelles persones que s’ho curren tot el que poden a l’hora de crear competicions, revisar classificatoris, llogar espais, contractar empreses que subministrin el material, menjar, la fisioteràpia; que busquen voluntaris, programen pensant amb coherència, testen els WODs, organitzen l’espai del que disposen, disenyen samarretes i logos sense copiar-los d’altres competicions, contracten fotògrafs/es, envien mails, busquen assegurances, permisos dels ajuntaments, sol·liciten la presència d’ambulància, i es passen hores sense dormir per a que tot surti el millor possible i tothom que hi participi disfruti moltíssim i es senti recolzat. Sou enormes. No us desanimeu. Felicitats per la feina ben feta. Tots els i les atletes que participen a les vostres competicions només tenen paraules boniques, i això us ho compensa tot i us diu que la feina ha estat ben feta.

REAL TALK.

https://openboxmagazine.com/eventos/